Protagonistes TURCAT

Paquito el Xocolatero

Para los italianos todos los españoles se llaman Paco y fue así que, cuando Camilla lo conoció, pensó que tenía la posibilidad de conocer a un verdadero espanyol…Pero, después, se enteró del hecho que Paco era uno de los más catalanistas del Turcat. A él más que a todos ( más que a Foncu que de catalanismo sabe mucho) le gustaba mostrar la bandera amarilla y roja cada vez que podía.

Al pricipio Paco era muy amable con Camilla y hasta aguantaba todas sus preguntas sobre las lenguas….como se dice esto en espanyol? Y en catalán?....Pero, a partir del segundo día de Turcat monstró su lado más machista en algunas ocasiones….

Por ejemplo…un día nadie quería conducir el Range porque los Turcats estabamos cansados. Teníamos que ir desde Banyoles a Cadaqués y Camilla decidió conducir.

Ella nunca había conducido un coche tan grande y ya veía el miedo en los ojos del pobre Paco que no se atrevía a decir nada…La carretera era estrecha y llena de curvas y ella no se encontraba como pez en el agua en aquell coche tan ancho…Tomó una curva con el culo, que casi casi hace que el Turcat acabe con el coche en el barranco…

Paco estaba casi dormido pero después de esa curva ya no conseguió descansar y empezó una discusión con Foncu sobre un ciclista que, no se sabe bien por qué, le tocaba mucho la polla…

Sí…lo que se puede decir de él después de 5 dìas de Turcat es que le gusta vestirse con ropas blancas como un pijo pastoso, que le gusta tocar las tetas a las sirenas y que hay muchas cosas que le tocan la polla. Hasta se compró una chapita que decía: “No me toques los cojones”

Camilla

Protagonistes TURCAT


Ros, l'immutable

Aquesta és la cara del Ros al matí. De bon matí és quan s'assembla més al Bill Murray, d'Atrapat en el temps. Després, a mesura que el dia avança ja recupera la seva personalitat. Ignoro si és perquè ja ha viscut el dia que està passant que costa tant agafar-lo per sorpresa, sempre fa la mateixa cara.

El que si se li nota molt és quan està content, com en aquesta foto. A més del somriure una altra característica de quan està content és el costum de pentinar-se una cresta al pap. Esperem que quan hagi de fer la presentació del projecte final de carrera no s'hi posi tant de content..



S'ha de dir que és algú amb qui sempre pots comptar, si necessites res t'ajudarà. El que més m'agrada del noi és que acostuma a estar sempre d'acord amb tu, després fara el que li roti, però estar d'acord ho estarà. Si li demanis que sigui en un lloc a tal hora, no t'hi posarà pegues, ara si no li va bé arribarà quan pugui. Les seves frases sempre començen amb un "A mi més igual" seguit d'un "però, .." i llavors és quan et dona la verdadera opinió sobre el tema.

En una ocasió, durant la segona fase del TURCAT, estavem buscant el móbil de l'Oriol pel cotxe tot fent un veritable merder treien bosses, banyadors, tovalloles i eines de l'enorme maleter del Range. ens acabàvem de canviar dintre el cotxe i mentre cercàvem el móbil vam començar a picar: ara galetes, ara el pa sec que quedava.. i a beure a morro de les ampolles d'aigua de duïem. Una d'elles es va acabar i entre el Ros i jo la vam reomplir amb la garrafa que teniem. Ho vam fer a l'acera i va ser llavors quan ens vam adonar que a la terrassa que teníem al costat, amb tot de gent fent el sopar, tots ben posats i tocats ens miràven de reüll amb cara de "Quina poca educació". Així que quan vam tenir l'ampolla plena i desavem la garrafa al maleter, tot comentant les mirades de la gent li vag dir al Ros:

-Et podries posar els calçotets al cap ja posats!
-Ah, bueno..

Aquest és el Ros.

Foncu

TURCAT - Fase2

Ja per acabar...

Aquesta és la única foto de grup que ens vam fer en tot el viatge. I és que com duïem tres càmeres doncs ja les farà un altre les fotos que jo he vingut a passar-m'ho bé. I després què?
De tota manera la pinta que feïem normalment era més semblant a la següent foto, que per aquesta, tot i el gelat del paco i la taula sobre la que estava la càmera, estava més o menys preparada. El que passa és que al costat hi havia la cua, llarguíssima, de guiris, nosaltres guiris no eh, per entrar al museu Dalí i la vam fer a corre-cuita per no sentir-nos massa coïbits. Ara que si de bones a primeres us hagués dit que la taula era per a que s'hi reflexava l'esglèsia i si està tora és per donar-hi el toc artístic... colava oi?


Aquí ja es nota més oi que no estava preparada? Casi ningú mira la càmera i d'haver fet un vídeo ara podriem sentir els tacos que deia el Paco, causat per la pudor del riu, i les ganes d'emplastar-li els tomàquets caprabo (tomàquets amb gust de tomàquet) de l'Ori per tornar-se dels cops al cap amb la manta. Tots vam agraïr que la gana pogués més que la ràbia.

...ara, que hauria estat divertit eh!

I una mica per mostrar que al TURCAT hi pot haver de tot venen les següents dos fotos:

De primer tenim la Camilla amb el seu 2Caballs gris i rosa. Curiosament anava a joc amb la seva samarreta, si és que d'una samarreta sense mànigues ni coll, que deixa l'esquena a l'aire i es lliga se'n pot dir samarreta. Encara una altra pregunta, com que no té cap dibuix és una peça bàsica?





Després tenim a l'Oriol, que com a bon heavy, de cotxes en vol saber ben poc. Espero que si mai es compra una moto com aquella tingui el bon gust de comprar també les ulleres de sol amb vidre de color groc, típiques dels policies dels anys 60.
Al fons el museu Dalí, raro no trobeu?

El TURCAT va acabar amb la visita, lúltim dia i ja de camí a casa, del Castell de Santa Coloma de Farners el més petit i més ben restaurat que he vist. hi tenies entrada lliure i gratuïta, et podies passejar per les muralles i fins pujar a dalt de la torre del vígia. La vista era magnífica i amb tots aquests elements al Foncu li va agafar la inspiració de rodar una pel·lícula, pero la seva alegria i bona voluntat no va ser corresposta pels altres. Encara li falta molta ma esquerre per a vendre les coses!

Com que per arribar al castell s'havia de fer un camí forestal amb moltes curves, entre el pujar, el baixar, el corre amunt i avall i les tonteries amb el range, es van fer les 3 i no erem a l'autopista. De manera que vam parar a un supermercat per dinar, i al pàrking del supermercat parapetats sota el maleter del range, per la pluja, ens vam menjar els superentrepans de pa bimbo, les amanides prepreparades i alguna que altra porqueria.

Una manera com una altra d'acabar el viatge?

No encara. Diuen uns que va ser a causa dels entrepans de pernil i formatge, altres que la causa era la falta d'oli i tomàquet del pa bimo, la qüestió és que aquells entrepans no eren masssa bons. Ja a la sortida de les rondes, al primer semàfor que trobem, el Paco que conduïa, va voler tirar a la paperera el mig entrepà que l'Oriol no es volia acabar i de qui ningú en volia saber res.
És clar, el paco havia de controlar de reüll el semàfor mentre amb la primera posada en una pujada, s'acostava a la paperera per no fallar -ja que havia d'encestar amb l'esquerra. El cotxe va patir un sotrac, es va calar o va frenar massa fort, just quan estava tirant. L'entrepà va anar a terra. Amb més pressa que mai, es comença a treure el cinturó, a posar el fre de mà i obrir la porta per recollir-lo quan el cotxe de darrere el pita.

"S'ha posat verd, a la merda l'entrepà" pensa el Paco, tanca la porta comença a arrencar, entre els crits dels acompanyants del vehicle que li volen fer veure que encara està vermell. El cotxe del costat, despistat, també arranca. I amb ells tots els altres de darrere.

-Doncs si estava en vermell perquecony ha pitat l'imbècil? - Pregunta el Paco.
-Per guarro! -Diu el Ros.
-Per que ets un incívic!- Diu el Foncu.
-Serà.. Però si ha estat culpa del barbes que no el recollís!- Diu referint-se a la barba del jove conductor del cotxe, acompanyat només per la seva novia.

El següent semàfor també està vermell. Tres carrils. El cotxe del Paco al de més a l'esquerra, el del barbes al de més a la dreta. Com si ho sabés, el cotxe del carril central deixa metre i mig entre el morro i la línia. Com si de Bola de Drac es tractés, apareixen guspires quan la mirada del Paco i la del barbes es troben.

-Ara ho veurà el barbes aquest! - Amenaça el Paco.
-Paco que no vas sol -Va, no n'hi ha per tant.- Diuen les veus del seny.
-Què ha passat? -Pregunta l'Ori

Com sempre, com ha de ser? La rauxa s'imposa al seny.
Arrenca al màxim el Paco, les rodes no xirrien perque el Range, amb 5 persones i el maleter ple no ho permet. Tenim un ceda, el carrer passa a dos carrils, barrem el pas al cotxe del carril central i ens posem al costat del del barbes. Tornen a aparéixer les guspires. El carrer fa ara molta baixada, el pes és factor clau i avançem el barbes just quan el carrer esdevé de només un carril. Un cop l'hem avançat el Paco redueix la velocitat. Redueix molt. Passem un primer semàfor i veiem com de verd passava a àmbar alhora que passem. Redueix més. Al següent semàfor ja de àmbar passa a vermell quan passem nosaltres.

"Adeeeeu!" Crida el Paco alhora que toca el clàxon i treu la mà per la finestra. El cotxe del barbes s'ha quedat finalment en un semàfor.

Així sí que s'acaba un TURCAT!

Una de vinyetes

Al Castell de Sant Ferran, el més gran d'Europa i més modern del món mundial, l'Oriol i el Ros troben, passejant per la plaça d'armes, quelcom digne de fotografiar-s'hi. Recordeu que si no llegiu correctament els textos podeu clicar a la foto per ampliar-la.

Vinyeta1: El Ros i l'Oriol fan una pose extranya davant la càmera de la Camilla.
La del Paco és la responsable de les fotos indiscretes.


Vinyeta2: La pose davant de la inscripció: "Ingenieros"


Vinyeta3: El Foncu se'n desentén, i ell que es pensava que ja ho havia vist tot.




Com a comentari final seria bo fitxar-se, en que és una de les poques vegades que l'Oriol no tenia una birra entre les mans, la única que el Ros -carregat amb el mapa, el cassette explicador i el bolso de la Camilla- va fer de guia. No em pregunteu de que li servia el bolso...

TURCAT - Fase 2

Inicis

Per a la realització del TURCAT fase2, a banda de la creació d'un correu-e -turcat69[ensaimada]gmail.com- al que podeu escriure per a demanar informació de futures fases del TURCAT, el factor que el va fer créixer més va ser el boca-orella i tant gran va ser l'èxit de la segona edició que no només es va omplir un cotxe, imagina't si en va ser de gran, sinó que hi va entrar a participar gent de territoris de parles estranyes, cosa que inevitablement ha portat a la internacionalització de l'esdeveniment, i encara s'han rebut queixes de persones que hi haurien volgut particiar. Per problemes buricràtics-administritius* no es tenia constància d'aquests fets, els lamentem profundament i esmerçarem els nostres esforços a evitar-ne la repetició.


Amb tot, s'ha demostrat que a més gent cal més organització i es que sinó passen coses com aquesta; Un cop es té tot organitzat per a passar entre 3 i 5 dies a l'Empordà en càmpings o acampant a platges nudistes, es tenen les maletes fetes i tothom al cotxe a punt per sortir, es decideix que enlloc d'anar a la platja s'anirà a l'alta muntanya, Val d'Aran. Es vota la proposta, s'aprova per majoria absoluta (amb una abstenció i cap vot en contra) i s'arrenca en Range. Una dada interessant és que alhora del recompte només van sortir abstencions i cap vot ni a favor ni en contra...

Com que la sortida no és del lloc més adient per anar a la Val d'Aran, es fan carreteretes de curves durant tot el trajecte, es mengen entrepans del pans al cotxe mateix (foto2) , es gasta més gasolina en el viatge d'anada que l'estimat en tot el TURCAT i es creen disfresses del no res (foto 3 o "el niño bandera"). Passades 5 hores arribem a Vielha i enfilem el camí, primer de la oficina de turisme, el gran descobriment de l'última jornada del primer TURCAT, i s'enfila cap a Vilac que és on tenim l'allotjament gratuït. Facilitat per l'Oriol, una de les noves incorporacions, l'altra, encara no s'ha dit, és la Camilla, italiana en origen i turcat per adopció, la causa de la internacionalització del TURCAT.




A la Val d'Aran, ens va ensenyar l'estimat mestre de Batxillerat Santi, hi ha clima atlàntic, Mallerengues Emplomellades i Merles femelles, està rodejada per cims de més de 3mil metres i la diferència de temperatura respecte l'empordà de de vora 10 graus. I així va ser com la primera tenda que vam visitar va ser una de roba d'hivern (a l'aparador posava temporada primavera, però s'hi trobaven més jerseis que samarretes de màniga curta).

Una altra causa de la desorganització inicial és que vam estar a la Val d'Aran durant els únics tres dies d'Agost en que no hi ha CAP, absolutament cap, festa major, acte públic, mercat medieval o ballada de sardanes. Tanmateix, i malgrat el xàfec inicial, nova fer mal temps, vam aconseguir sortir de festa per Vilac i prendre les mesures al cotxe pels carrerons de l'estimada vila.




També a causa de desorganitzaicó va passar, que tot cuinant a la llum de les llanternes amb el fogonet la primera nit de càmping una mica d'arrós bullit es descobreixen certes mancances, si fa no fa va anar així:

-El fuego ya està, Xavi tienes el ..., el ... Para separar el agua del arroz? - Diu la Camilla al Ros.
-El colador.- Contesta aquest molt feliç
-Eso, tienes el colador?
-mmm.. no, yo no lo he cogido..

Ja està, donat que nin gú vol sentir a parlar de menjar una sopa d'arrós (i molt menys desperdiciar la salsa de tomàquet) s'envia una primera expedició a cercar algún bonhome (a aquelles hores, aprop nostre, no queden bonesdones despertes) que ens deixi un colador. Però quedaven més sorpreses; Estava la Camilla buscant la paella per començar a preparar la carn quan pregunta:

-Xavi, porque tiene agujeros esta paella? - Pregunta amb la paella a les mans, mentre surt de la tenda. Com de tant en tant errava amb alguna paraula ("Oye, tu estas muy caxondo" enlloc de
"Oye, tu eres muy caxondo") ningú se la va prendre seriosament.
-A ver cipi, que dices que tiene? - Fa el Ros tot agafant-li la paella de les mans i enfocant amb la lot- Aix..., mireu quina paella tenim! - Fa tot cofoi ensenyant la paella a tothom.
-Però.. com! Quina mena de paella és aquesta! - Pregunta l'Ori amb incredul·litat.
-Has agafat la paella de fer castanyes? - Que diu el Xavi amb la cara desencaixada.

Descartada la idea d'usar-la com a colador i sense voler enviar una altra expedició a buscar una paella s'acaba utilitzant una cosa que no ho sembla però serveix de paella que ha portat el Xavi. Amb tot, encara quedava per fer un nou descobriment:

-Bé, ara que ja tenim el sopar fet, anem a obrir el vi que hem comprat i brindem pel TURCAT- Diu el Ros amb el vi a les mans. -Passeu-me l'obridor siusplau, que ja estic assegut.
-Quin obridor?
-Jo no en tinc cap, n'has dut tu un?
-Jo? Per això estava, i què més!

Els de la parcel·la del davant, que ens han estat observant tota la tarda, des que hem arribat amb el cotxe i durant tots els problemes per muntar la tenda, ara es deuen estar partint, afortunadament ni els veiem ni els sentim. És per aixó que ni la primera expedició a buscar el colador ni aquesta, ni les de l'endemà, s'acosten a aquella parcel·la, per no haver-los de mirar la cara i dir-los el que ens ha passat. L'ùltim dia es descobriria que si que tenien un obridor de taps de suro, però en aquell moment la única alternativa als francesos que ens demanaven -en broma, ho vam descobrir després, la meitat de l'ampolla era tirar el tap a dintre i fer alló de: "Aquí? aquí no ha passat res!".

Però no avançem més esdeveniments, que:

Comença la història del TURCAT - fase2

*buricràtics-administritius- digui's de la substitució de certes vocals per la "i" quan es vol remarcar la inevitabilitat dels fets.

TURCAT - Fase 2

Val d'Aran

Val, en aranés, vol dir vall i Aran, en basc, valls. Vall de Valls, nom que descriu perfectament el territori en el que va viatjar el TURCAT. Hi ha una vintena llarga de pobles agrupats en 3 terçons que concorden amb les tres carreteres que surten de Vielha i que ressegueixen el curs dels afluents del Garona. Dispotada llargament pels seus veïns, al 1300 un Papa va decidir lligar-ne la seva història a la Corona Catalano-Aragonesa. Al tenir una única via oberta cap a França, els ports tancats tot l'hivern i una població eminentment rural, ha disposat de les condicions idònies per a restar aïllada dels múltiples canvis polítics i socials durant molts segles, fet que ha permés que mantinguin intàctes els seus pobles, les muntanyes i la seva llengua, l'aranés.



Els nostres amics es van instal·lar a Vilac a la nova casa dels pares de l'Oriol, aquest amb molta vista va resoldre desdel primer moment les inebitables diputes per les habitacions: Ell dormiria en una meitat del llit de matrimoni, a l'altra meitat hi descansarien les seves bosses i altres pertinences, els altres es podien allotjar a l'altra habitació amb una llitera, un llit i un matalàs al terra. El Paco va dir que deixessim triar llit al Ros i la Camilla i aquests es van quedar amb el matalàs del terra, el Paco va agafar la llitera de dalt i el Foncu el llit per dormir-hi i veient que la llitera de baix restava buida la va agafar també d'armari.

Es va fer la petita volta de rigor per Vielha i es va tornar a Vilac a descansar, menjar i beure!
Un cop beguts l'Oriol va voler anar afer un tomb per Vilac i ensenyar als altres l'esglèsia romànica i les tres places de la vila. El Foncu i el Paco, adduïnt molt fred es van quedar mirant la televisió i, teoricament, estudiant rutes per la muntanya per l'endemà. Els altres van tornar força impressionats i exaltats però no pas per l'esglèsia. A la plaça de l'esglèsia es van trobar amb els nens del poble:

-Què paxa Neng! -Que crida un marrec d'11 anys, tot fent-se el xuleta davant 4 o5 més.
Silenci.
-Què paxa Neng! -intentant cridar l'atenció del Ros, la Camilla i l'Oril.
Silenci, els turcats segueixent creuant la plaça.
-Va, a la de tres eh!- Diu el fluixet el marrec als seus companys.- Un, dos i....
-QUE PAXA NEEEEENG! -Criden ara tots alhora.

El Ros, a qui agraden els nens, els va contestar una altra frase típica del Neng i les criatures molt contentes d'haver aconseguit que els nous i grans desconeguts els fessin cas van anar corrents cap a ells i la tempesta es va desfermar:

-Hola! A que no saps quants anys tinc? -que diu una nena molt eixerida.
-Mmmm, 9? - Contesta el Ros.
-ah! jejeje, no. T'has equivocat! En tinc 10!- Mentre s'apuntava un punt interiorment.
-I jo, quants en tinc jo? -pregunta una altra nena.
-tu.. 11.- Segueix el Ros.
-Ala! si. -Admet decepcionada. -Mira aquesta d'aquí és la meva germana petita i ens portem un any.
-Quants anys tinc jo?-Pregunta ara la germana.
-doncs.. 10?-Diu el Ros tot aixecant les selles.
La nena fa que si amb el cap i no diu res
-Tu tens cara de tenir 27 anys! -Diu ara la germana gran mirant al Ros- I ella 54! - Diu ara mirant a la Camilla.
Ara els nens ja els han agafat confiança i salten, riuen, es diuen coses a l'orella fluixet i corren entre ells. El desordre es general i ja no sa sap on paren els primers nens.
-Aveure, va! ordeneu-vos per famílies que jo m'enteri.-Seugeix el Ros amb el control de la conversa. I tots els nens es posen immediatament per parelles o trios tot dient:
-Nosaltres som germanes!
-Ell és el meu cosí!
-Ah si? i tu quants anys tens?-Que pregunta el Ros.
-Jo ja tinc 10 anys.-Diu orgullosa la xiqueta.- I ja puc fer Sexe!- Diu ara amb la cara ben alta.
-Com, qui ha dit que ja pot fer sexe? -Pregunta el Ros ben astorat que ha tornat a perdre de vista la nena.
-Qué??? Aix quin fàstic! .- Criden els nens, l'Oriol i la Camilla es miren el Ros amb ulls ben grossos.
-He dit que ja puc fer Sexto! - Diu la nena amb un somriure als llavis.

I encara els va costar de marxar cap a casa sense els nens, tenien els pares prenent el café i no els podien molestar. Els pobres estaven ben aburrits, sense res per fer en tot el dia. Lamentablement no disposem de cap fotografia dels nens.

A la nit seguent, el Ros i la Camilla van sortir a les 9 i poc a comprar pa per sopar, mentre els altres afamats començaven a menjar. La sorpresa va ser majúscula quan al tornar els primers amb la barra de pa es van trobar que mentre aparcaven un grup de nens i nenes més nombros que el de la nit avans envoltava el cotxe tot cridant:

-Són els d'ahir!
-Ah, hola hola!
-Quina edat tinc jo, que ahir no hi era!

I els palpaven les butxaques buscant el paquet de tabac que els havien vist el dia abans i els estiraven de les mans. Des de dintre es va sentir als dos turcats que trucaven desesperadament a la porta, que no podien soportar més els nens. El que els va costar arribar a la porta!
De dins però semblava que fossin ells el que portaven els nens a la porta, no podien ni pensar que casualment haguessin estat al mateix carrer just quan aquests arribaven. I no els volien obrir, per por a no saber treure els nens de dins de casa. Afortunadament un altre cotxe va passar i la majoria de nens van correr cap a ell, potser ara si que tenien sort i els feien jugar a algo. Els de dins va obrir la porta i la Camilla i el Ros van córrer cap a dins, deixant al Paco i el Foncu, que no havien vist encara els nens, la feina de fer-los fora del portal. Aquestes, només quedaven tres nenes, no els ho van posar fàcil:

-Que es facin un morreo! - Deia una de les nenes.
-Va aneu, que no heu de sopar? - Deia el Foncu
-T'has tallat els cabells, tu?. -em preguntaven prenent-me per l'Oriol.
-Avisarem a la policia sino marxeu, eh!- Amenaça el Paco
-Fins que no es facin un morreo no marxem!- declaraven amb fermesa


Les nenes quan no parlaven empenyien amb totes les seves forçes la porta que les separava del morreo esperat i a saber quantes coses més.

-Volem veure el Ros! -Deia la més decidida.
-Però sino el coneixes, tu! -Li reblava l'altra.
-Ja, però tu m'ho has explicat.

I aquí, aprofitant la divisió interna, van aconseguir tancar la porta i tornar a taula. Abans de poder menjar tranquilament, el Ros va sortir a donar un cop d'ull al pati de darrere, no fos cas que els nens...



La foto no té, però que res, a veure amb el que suara s'ha explicat, però la cara de felicitat del Paco quan el Ros li fa pessigolles amb la mà de cartró s'havia de posar.

Creant el TURCAT

Aquesta és la història d'un noi que va enganyar els seus amics, d'un noi que va ser enganyat o d'un problema bancari que encara perdura... i aviat ja farà un any!

El noi en qüestió no se sap com es deia, però tothom l'anomenava Foncu. Doncs en Foncu un bon dimecres de Setmana Santa va trucar per als seus amics per convocar-los a casa seva. En Ros i en Paco van respondre a la seva trucada i ell, molt emocionat, els va explicar que a partir d'un contacte, que havia fet el passat divendres anant de pilinguis, havia aconseguit una subvenció del Departament de Joventut de la Generalitat de Catalunya, que pertanyia aleshores a ERC tot i dependre de Presidència [PSC], per a realitzar un TURCAT.

Un TURCAT, tal com els va haver d'explicar, consistia en un TOUR per Catalunya -o part- per després explicar l'experiència en una serie d'entrevistes a algun mitja de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Com que era un projecte emergent ells mateixos l'havien de dotar de contingut, crear la ruta i executar-la. Fins s'havien d'aconseguir pels seu propis mitjans els estris de gravació.

A tots els va entusiasmar la idea i van començar a proposar idees per a donar consistència al TURCAT. El Paco va començar:

- Podem agafar el meu cotxe i fer totes les carreteres de Catalunya, amb pistes forestals incloses i creem el ralliCAT!

- A mi m'és igual, però podríem anar de barri en barri tot buscant els diversos tipus de fums que hi ha-. Va dir en Ros.

- D'acord, no se'n parli més, visitarem tots els castells i restes ibers de la Segarra!- Va dir en Foncu.

Als altres no els va agradar la idea, però van acceptar tot pensant que ja conduïrien el TURCAT cap a la seva banda quan estiguessin en camí.

I així fou que l'endemà a les 9:00 sortien amb el BMW d'en Paco, els mapes d'en Foncu i la tenda d'en Ros cap a la Segarra, amb una subvenció d'una quantitat indeterminada emparaulada entre gemec i gemec.

Nota: Ara que ja s'han realitzat dos TURCATs i encara no ha arribat cap subvenció d'enlloc, ni cap periodista de CRTVC per entrevistar-los, els amics d'en Foncu l'acusen de mentider ("De la teva boca només surten mentides"), ell es defensa dient que no que els pagaran però que clar, ara ja no hi és el seu contacte, que com que no estava massa al cas de la situació política, de tantes crisis que li van arribar que hi havia a la Generalitat en va marxar corrents, no fos cas que el sostre del seu despatx es desplomés un dia sobre seu. De tota manera -i segons ell- ja havia donat les ordres al banc per a que pagues el 50% del cost del TURCAT.

TURCAT - FASE 1

Breu resum del primer TURCAT

En el camí a Cervera, ja a la Segarra, els tres amics van veure, de la N-II estan, un castell. El Foncu va ser el primer en veure'l:

-Mira! Un castell!!!
-.. Ah- Va dir el Ros.
-El voleu anar a veure? -Va preguntar el Paco.
-Home.. sí- Va dir el Foncu.
-No ho se.. és igual.- Que insinua el Ros.
-Esperit TURCAT! -Conclou el Paco agafant la primera sortida.

I així és com s'estableix un precedent; A partir d'aquell moment i per tots els TURCATs quan algú volia fer una cosa a contracor dels altres només hi havia d'incloure: "És l'esperit TURCAT" i s'acabava la discussió. I aquesta és la única explicació de que deixessin que el Paco fes els seus rallis per camins sense esfaltar a tota pastilla mentre els collons dels altres dos anaven pujant i pujant, que el Ros pogués muntar una "puta cuadra" als seients de darrere del cotxe del Paco (sagrat fins aquell viatge) o que tots plegats perdessin més d'una hora tot buscant un jaciment ibèric força penós.. "Esperit TURCAT!" havia dit en Foncu.



El moment més emotiu de la primera fase del TURCAT va ser quan el Ros, aprofitant que havien trobat una església, va demanar per casar-se a en Foncu. Aquest feia temps que esperava el moment i ja havia instruït a en Paco per a que tingués la càmera preparada en tot moment.

Com podeu observar el lloc triat era molt romàntic, en especial el sopar amb espelmes que hi havia previst per al capvespre. La ofrena era un jaç de romaní, per a qui no ho hagi entès, és la paràbola de la flaire que havia de despendre aquella relació.



Malauradament, o no, després del "Sí, vull" que va pronunciar Foncu, en Ros, sobreexcitat de tanta alegria, va saltar sobre en Foncu, amb tanta "mala pata" que de trampolí va usar el peu d'aquest. Primer, aclaparat de l'emoció, no va saber reaccionar però un instant després, degut a la pressió que exercia el peu del Ros sobre el seu, va alçar el cap tot deixant anar un crit esfereïdor.

La conseqüència és evident; El Ros es va sentir feri, humiliat i vexat. El compromís es va trencar per sempre, o no..



S'hauria pogut fer suara una metonímia o metàfora amb l'ofrena del romaní, però seria complicar les coses.

A Cervera van trobar dos guies nadius, que molt amablement els van dur a recórrer la ruta dels castells de Cervera, es veu que un cop l'any es recórrer a peu, ho van trobar molt bé, però l'esperit TURCAT volia anar en cotxe. Entre d'altres coses ens van dur al Paller de Pedra, com es veu a la foto tenía ara poca utilitat. No només ens hi van portar sinó que encara ens en van explicar la llegenda, el Paco la va trobar poc interessant així que va mirar de distreure's tot grimpant la pedra-paller.

El Ros se'l mirava d'aprop, diuen que per despertar els celos d'en Foncu, però era preocupació sincera ja que quan l'escalador va estar en perill de caure, va ser ell el primer a anar a socorre'l.

N'hi ha que li retreuen "mala bava" però com diu la famosa cançó: "que cada uno aporte lo que sepa" el que es podría traduï en: "d'on no n'hi ha, no en raja".