TURCAT - Fase 2

Val d'Aran

Val, en aranés, vol dir vall i Aran, en basc, valls. Vall de Valls, nom que descriu perfectament el territori en el que va viatjar el TURCAT. Hi ha una vintena llarga de pobles agrupats en 3 terçons que concorden amb les tres carreteres que surten de Vielha i que ressegueixen el curs dels afluents del Garona. Dispotada llargament pels seus veïns, al 1300 un Papa va decidir lligar-ne la seva història a la Corona Catalano-Aragonesa. Al tenir una única via oberta cap a França, els ports tancats tot l'hivern i una població eminentment rural, ha disposat de les condicions idònies per a restar aïllada dels múltiples canvis polítics i socials durant molts segles, fet que ha permés que mantinguin intàctes els seus pobles, les muntanyes i la seva llengua, l'aranés.



Els nostres amics es van instal·lar a Vilac a la nova casa dels pares de l'Oriol, aquest amb molta vista va resoldre desdel primer moment les inebitables diputes per les habitacions: Ell dormiria en una meitat del llit de matrimoni, a l'altra meitat hi descansarien les seves bosses i altres pertinences, els altres es podien allotjar a l'altra habitació amb una llitera, un llit i un matalàs al terra. El Paco va dir que deixessim triar llit al Ros i la Camilla i aquests es van quedar amb el matalàs del terra, el Paco va agafar la llitera de dalt i el Foncu el llit per dormir-hi i veient que la llitera de baix restava buida la va agafar també d'armari.

Es va fer la petita volta de rigor per Vielha i es va tornar a Vilac a descansar, menjar i beure!
Un cop beguts l'Oriol va voler anar afer un tomb per Vilac i ensenyar als altres l'esglèsia romànica i les tres places de la vila. El Foncu i el Paco, adduïnt molt fred es van quedar mirant la televisió i, teoricament, estudiant rutes per la muntanya per l'endemà. Els altres van tornar força impressionats i exaltats però no pas per l'esglèsia. A la plaça de l'esglèsia es van trobar amb els nens del poble:

-Què paxa Neng! -Que crida un marrec d'11 anys, tot fent-se el xuleta davant 4 o5 més.
Silenci.
-Què paxa Neng! -intentant cridar l'atenció del Ros, la Camilla i l'Oril.
Silenci, els turcats segueixent creuant la plaça.
-Va, a la de tres eh!- Diu el fluixet el marrec als seus companys.- Un, dos i....
-QUE PAXA NEEEEENG! -Criden ara tots alhora.

El Ros, a qui agraden els nens, els va contestar una altra frase típica del Neng i les criatures molt contentes d'haver aconseguit que els nous i grans desconeguts els fessin cas van anar corrents cap a ells i la tempesta es va desfermar:

-Hola! A que no saps quants anys tinc? -que diu una nena molt eixerida.
-Mmmm, 9? - Contesta el Ros.
-ah! jejeje, no. T'has equivocat! En tinc 10!- Mentre s'apuntava un punt interiorment.
-I jo, quants en tinc jo? -pregunta una altra nena.
-tu.. 11.- Segueix el Ros.
-Ala! si. -Admet decepcionada. -Mira aquesta d'aquí és la meva germana petita i ens portem un any.
-Quants anys tinc jo?-Pregunta ara la germana.
-doncs.. 10?-Diu el Ros tot aixecant les selles.
La nena fa que si amb el cap i no diu res
-Tu tens cara de tenir 27 anys! -Diu ara la germana gran mirant al Ros- I ella 54! - Diu ara mirant a la Camilla.
Ara els nens ja els han agafat confiança i salten, riuen, es diuen coses a l'orella fluixet i corren entre ells. El desordre es general i ja no sa sap on paren els primers nens.
-Aveure, va! ordeneu-vos per famílies que jo m'enteri.-Seugeix el Ros amb el control de la conversa. I tots els nens es posen immediatament per parelles o trios tot dient:
-Nosaltres som germanes!
-Ell és el meu cosí!
-Ah si? i tu quants anys tens?-Que pregunta el Ros.
-Jo ja tinc 10 anys.-Diu orgullosa la xiqueta.- I ja puc fer Sexe!- Diu ara amb la cara ben alta.
-Com, qui ha dit que ja pot fer sexe? -Pregunta el Ros ben astorat que ha tornat a perdre de vista la nena.
-Qué??? Aix quin fàstic! .- Criden els nens, l'Oriol i la Camilla es miren el Ros amb ulls ben grossos.
-He dit que ja puc fer Sexto! - Diu la nena amb un somriure als llavis.

I encara els va costar de marxar cap a casa sense els nens, tenien els pares prenent el café i no els podien molestar. Els pobres estaven ben aburrits, sense res per fer en tot el dia. Lamentablement no disposem de cap fotografia dels nens.

A la nit seguent, el Ros i la Camilla van sortir a les 9 i poc a comprar pa per sopar, mentre els altres afamats començaven a menjar. La sorpresa va ser majúscula quan al tornar els primers amb la barra de pa es van trobar que mentre aparcaven un grup de nens i nenes més nombros que el de la nit avans envoltava el cotxe tot cridant:

-Són els d'ahir!
-Ah, hola hola!
-Quina edat tinc jo, que ahir no hi era!

I els palpaven les butxaques buscant el paquet de tabac que els havien vist el dia abans i els estiraven de les mans. Des de dintre es va sentir als dos turcats que trucaven desesperadament a la porta, que no podien soportar més els nens. El que els va costar arribar a la porta!
De dins però semblava que fossin ells el que portaven els nens a la porta, no podien ni pensar que casualment haguessin estat al mateix carrer just quan aquests arribaven. I no els volien obrir, per por a no saber treure els nens de dins de casa. Afortunadament un altre cotxe va passar i la majoria de nens van correr cap a ell, potser ara si que tenien sort i els feien jugar a algo. Els de dins va obrir la porta i la Camilla i el Ros van córrer cap a dins, deixant al Paco i el Foncu, que no havien vist encara els nens, la feina de fer-los fora del portal. Aquestes, només quedaven tres nenes, no els ho van posar fàcil:

-Que es facin un morreo! - Deia una de les nenes.
-Va aneu, que no heu de sopar? - Deia el Foncu
-T'has tallat els cabells, tu?. -em preguntaven prenent-me per l'Oriol.
-Avisarem a la policia sino marxeu, eh!- Amenaça el Paco
-Fins que no es facin un morreo no marxem!- declaraven amb fermesa


Les nenes quan no parlaven empenyien amb totes les seves forçes la porta que les separava del morreo esperat i a saber quantes coses més.

-Volem veure el Ros! -Deia la més decidida.
-Però sino el coneixes, tu! -Li reblava l'altra.
-Ja, però tu m'ho has explicat.

I aquí, aprofitant la divisió interna, van aconseguir tancar la porta i tornar a taula. Abans de poder menjar tranquilament, el Ros va sortir a donar un cop d'ull al pati de darrere, no fos cas que els nens...



La foto no té, però que res, a veure amb el que suara s'ha explicat, però la cara de felicitat del Paco quan el Ros li fa pessigolles amb la mà de cartró s'havia de posar.